dimecres, 26 de novembre de 2014

CICLE D'ARTICLES AL DIARI MENORCA SOBRE EL 150 ANIVERSARI DEL CENTRE

CENT-CINQUANTA RAMIS

Article signat per Salas Sánchez Bennasar i publicat el 26 de novembre al diari Menorca.


El ‘Ramis’ compleix 150 anys, que són molts. Vull fer un petit homenatge, compartint un parell de memòries històriques, de la nostra història compartida. Com ja s’ha dit a les pàgines d’aquest diari, tothom en té un de seu, d’insti, per l’experiència de cadascú, així que no pretenc ser original. 


Memòries del Ramis en tenc moltíssimes, a cada etapa, canviant. Record, de bastant petita, estar de visita pels pisos de dalt, record l’olor que feien els animals dissecats que adornaven les vidrieres dels passadissos. Els ulls dels petits mamífers petrificats amb pèl sec i poc lluent no miraven enlloc. He d’admetre que em feia impressió, tota aquella parafernàlia macabra. Em passejava per la sala de professors de filleta, un poc nerviosa, esperant trobar algun dels profes que em feien cas i eren simpàtics, però cap dels que em feien un poc de por. Tot tenia un aire solemne, seriós, antic, respectable, amb olor de fusta antiga. També m’impressionaven els alumnes de l’insti: majors, tan grans; elles amb pits, ells amb barba. Jo tenia potser sis o vuit anys, i l’insti era allà on aniria a classe quan tot hagués passat, quan hagués arribat, quan fos gran. 



Un d’aquells dies, un dia que el centre estava molt buit perquè ja s’havia acabat el curs, vaig acompanyar la meva mare a fer un examen de recuperació de filo a una aula amb uns cinc o set alumnes. Em vaig situar a una taula enmig de l’aula amb papers i retuladors (o potser eren pintures de cera) a dibuixar. Recordo que els peus gairebé no m’arribaven a terra. L’examen comença, silenci. I jo anava fent, dibuixant, alçant el cap de tant en quant… I sense voler, vaig observar com una de les alumnes s’aixecava la minifaldilla per a descobrir una cuixa tota escrita de coses. En un principi,  jo no ho vaig entendre i vaig seguir amb el dibuix, però era una cosa tan rara que hi vaig seguir pensant i al final hi vaig caure. I després, el gran dilema: què faig? Puc deixar que aquesta al·lota enganyi ma mare? Puc destrossar els intents d’aquesta persona que no té res a veure amb mi? Potser s’enfada molt i em crida o me renya o, pitjor encara, em troba pel carrer al dia següent. Després d’uns llargs minuts que encara recordo vivament, vaig decidir que havia de dir-ho. Però, ai, Menorca és molt petita, així que vaig tenir la sort de conèixer una amiga d’aquella al·lota de la minifalda i m’ha estat recordat més d’una vegada, la gran mala jugada que li vaig fer. Vaig tenir sort, al manco, que no em va arreplegar pel carrer...



Quan ja tenia dotze o tretze anys, el Ramis ja no era el món impressionant on acompanyava ma mare, sinó el centre de les nostres fantasies anticipatòries des de Mare de Déu de Gràcia. Mirant des de la paret que compartien els dos centres, un dels álgids del dia eren els cinc o deu minuts entre el començament del nostre pati i l’acabament del pati de l’insti. Durant aquells preciosos moments podíem observar el comportament dels habitants del món que ens esperava en només un any o dos, intentant absorbir el que podíem. Quina impaciència. 



El Ramis era allà on anar a fer el BUP (Bachillerato Unificado Polivalente, per a aquells que no ho recordin) i, quan em va tocar a mi, ens sentíem orgullosos de poder fer-ho al Ramis, el centre més prestigiós de l’illa, allà on ens exigirien més, on aprendríem llatí i les mates més dures. Un cop ja ens havíem acostumbrat al Ramis, ja no era la fí del camí, sinó una altra sala d’espera; ja anàvem pensant en Barcelona, o allà on fos. Ja érem grans, adolescents consumats i anàvem de guais. Erem jevis, punkis, jipies (o tot mesclat), i ja no era “institut”, sinó “insti-put”. Però ara que ja fa vint anys que el Ramis era el meu món, veig que era mentida, “s’insti” no put. Ens ho vàrem passar molt bé i vàrem aprendre molt. Per molts anys, Ramis, i en companyia vostra!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada