dijous, 27 de novembre de 2014

CICLE D'ARTICLES AL DIARI MENORCA SOBRE EL 150 ANIVERSARI DEL CENTRE

Article publicat al diari "Menorca" el 27-11-2014.

Commemorant els 150 anys de l’educació secundària a Menorca

Josefina Salord Ripoll

                La commemoració dels 150 anys de l’IES Joan Ramis i Ramis és, certament, una fita en la història cultural de la Menorca contemporània perquè significa la commemoració d’un segle i mig de l’educació secundària a la nostra illa. Com a hereu directe de l’únic institut fins a mitjan segle XX, l’anomenat Institut de Maó, concentra dues grans dinàmiques històriques: la primera és la del procés que arranca amb els projectes educatius de les primeres dècades del segle XIX, impulsats per il·lustrats com Joan Ramis i Antoni Febrer i Cardona, i continua, ja en el marc de l’Espanya burgesa d’ençà de la dècada dels anys trenta, en les iniciatives que van conduir a la creació oficial de l’Escola Nàutica el 1855 i, finalment, de l’Institut el 1864; la segona és la que abraça la dilatada època històrica del Sexenni democràtic, la Restauració borbònica, la Dictadura de Primo de Rivera, la II República i el Franquisme.
                Fins ben avançat el règim democràtic, el mapa de l’educació secundària a Menorca no es va eixamplar, tot incorporant d’entrada centres amb un perfil més laboral, fins a comptar amb els actuals tres instituts de Maó, els dos de Ciutadella, el d’Alaior i el de Ferreries. Açò significa que aquesta commemoració és compartida, en bona part de la seva llarga trajectòria, per tota l’illa, com ho documenta l’excel·lent arxiu de l’IES Joan Ramis, un valor patrimonial únic, que hauria de trobar el reconeixement en forma de mitjans, d’infraestructura i, en conseqüència, d’accés amb les millors condicions tant als investigadors com als qui senzillament cerquen la  genealogia acadèmica familiar.
                En el primer cas, ens hem de felicitar que aquest arxiu hagi estat la pedrera bàsica per a dues monografies sobre el mateix centre a càrrec de dos professors seus, que ara seria una bona ocasió de revisitar. Em referesc a El Instituto de Mahón, conquista de una sociedad (1998) de Vicente Macián i a El sistema educatiu a Menorca (1800-1939) d’Ignacio Martín Jiménez, que va merèixer el Premi Borja Moll 1996 i va ser publicat quatre anys després. A aquests dos llibres, caldria afegir-hi La enseñanza superior en Mahón de Jaume Ferrer Aledo, publicat a la Revista de Menorca entre el 1911 i el 1913, amb motiu de la incorporació efectiva del centre a l’Estat després d’haver estat sostingut per fons municipals, i coeditat el 2013 en forma de llibre per l’Institut Menorquí d’Estudis, l’IES Joan Ramis i Ramis i l’Ajuntament de Maó.
                Si la monografia de l’excel·lent historiador Ignacio Martín permet de situar i analitzar l’Institut dins l’ensenyament, primari i secundari, menorquí des de començaments del segle XIX fins al final de la guerra civil, tot incorporant les recerques documentals de Jaume Ferrer Aledo a l’Arxiu Municipal de Maó; l’obra de qui va iniciar la historiografia educativa menorquina el 1911, d’acord amb l’exhaustiu pròleg de Xavier Motilla, s’enriqueix amb un epíleg en què l’arxivera María Ángeles Hernández ressegueix el mig segle de tramitacions i reivindicacions pel que fa a la incorporació de l’Institut a l’Estat; el pedagog Antoni Petrus planteja, de manera memorialística, la relació de l’Institut amb la societat, mentre que l’historiador de la ciència Josep Miquel Vidal estudia l’ensenyament de les ciències a l’Institut durant les dues primeres dècades del segle XX.
                Aquest darrer estudi és una bona mostra de les possibilitats d’investigació que ofereix l’arxiu de l’IES Joan Ramis per aprofundir en la història cultural de la nostra illa, en una línia desenrotllada en altres camps del coneixement tant si es tracta d’aprofundir en etapes històriques (aquest va ser el cas d’Andreu Murillo) com en la trajectòria de figures (les de la sèrie d’exiliats, estudiada per Josep Portella) i de destacades personalitats culturals que van ser alumnes, professors o bibliotecaris de l’Institut. En aquest sentit, n’hi hauria prou a fullejar els llistats que, com a apèndix, ofereix el llibre de Vicente Macián per adonar-nos de les possibilitats de recerca i de coneixement que ofereix l’arxiu del centre.
                Només cal pensar que les generacions nascudes a mitjan segle XIX ja no es van veure en la necessitat (com va ser el cas de Josep Miquel Guàrdia, nascut el 1830) d’abandonar l’illa per realitzar estudis d’ensenyament secundari. Així, l’arxiu pot il·luminar les trajectòries no només de grans figures de la història cultural menorquina contemporània com Francesc Camps i Mercadal, Francesc Hernández Sanz, Joan Vives Llull, Joan Hernández Mora, Marçal Pascuchi o, ja dins la postguerra, una llarga nòmina amb Manuel Elices Calafat, prologuista del llibre de V. Macián, o el mateix Josep M. Vidal Hernández, sinó també de personalitats connectades a l’Institut com l’intel·lectual Joan Estelrich, en la seva etapa d’estudiant, o l’historiador Ferran Soldevila com a bibliotecari.
                Encara més: l’Institut de Maó, com a únic centre d’educació secundària de l’illa fins a mitjan segle XX, permet reconstruir tota la xarxa educativa menorquina per la relació mantinguda amb els centres que preparaven els alumnes que hi havien de ser examinats i obtenir-ne les titulacions oficials. És en aquest sentit que he parlat abans de genealogia acadèmica familiar perquè són encara moltes les persones de Menorca per a qui l’Institut de Maó és un espai de memòria personal, que concentra records de diferents generacions.
                La commemoració dels 150 anys té, per tant, un abast molt ampli perquè és, alhora, la de l’Institut de Maó i la del seu hereu directe, l’IES Joan Ramis i Ramis. Com a alumne lliure de batxillerat, oficial de COU i professora del centre, a més d’historiadora de la cultura, estic convençuda que aquesta commemoració és una excel·lent oportunitat per activar una doble dinàmica complementària: la d’aprofundir en el coneixement històric del centre, ben inserit en el de la Menorca contemporània, i, en conseqüència, condicionar-ne l’arxiu per posar-lo a l’abast de tota la societat, d’una banda, i, de l’altra, la de valorar la trajectòria compromesa de l’IES Joan Ramis per una educació de qualitat i oberta als reptes d’un present dinàmic. És per açò que la commemoració dels 150 anys d’educació secundària a Menorca pot encara subscriure les paraules de Joan Ramis del 1812 segons les quals sense una educació competent no hi pot haver bons ciutadans, capaços de situar l’illa dins el mapa europeu.

                

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada