dimarts, 9 de desembre de 2014

CICLE D'ARTICLES AL DIARI MENORCA SOBRE EL 150 ANIVERSARI DEL CENTRE

Publicat al "Menorca" els dies 2 i 6 de desembre de 2014.


150 ANYS DE L’INSTITUT DE   MAÓ (IES JOAN RAMIS I RAMIS)

L’endarreriment espanyol en qüestions educatives no és un tema nou; durant els segles XVIII i XIX, al nostre entorn europeu, entre els il·lustrats, els revolucionaris francesos,  les idees lliberals i els processos d’industrialització  anaven canviant les idees, les societats, les formes de relacionar-se i les formes d’entendre el món, mentre que la ciència sacsejava totes les velles pseudoteories, pensaments màgics i coneixements considerats immutables;  el nostre país vivia continus sotracs polítics, pronunciaments militars, guerres internes, contínues desafeccions i curts espais on les idees i els projectes liberals s’imposaven amb mesures més o manco radicals, que eren derogades quan pujava al govern un partit conservador o monàrquic. El procés d’industrialització avançà poc a poc; se concentrà en determinades zones de l’Estat, però globalment no es produeix una autèntica revolució industrial.
El país i els seus governs pateixen contínuament problemes de finançament; les aventures militars inútils minven els pocs recursos existents i les classes més desfavorides de la societat es veuen  obligades, contínuament, a enviar els seus fills als diferents fronts oberts quan eren estrictament necessaris per aportar algun sou més per alimentar a  la família. Les lleves forçoses agitaren moltes vegades les capes més desfavorides de la societat, ja que els sectors més benestants podien alliberar-se de la lleva pagant determinats quantitats de diners, mesures totalment inassolibles per la gran majoria de la població.
L’analfabetisme, al llarg d’aquests segles, era ignominiós; més del 90% de la població era analfabeta (sense tenir en compte les dones). Les classes populars, a més de patir per poder tenir menjar calent a casa cada dia, confiaven molt poc amb l’escola, ja que, per una banda, si els fills anaven a escola, perdien un potencial sou (encara que fos molt minso) i, per l’altra, desconfiaven del que allà se’ls ensenyava per ser molt poc  útil a les seves necessitats; si les necessitats bàsiques no estan cobertes es fa molt difícil  estudiar de  memòria una lliçó d’història o recitar un poema també de memòria sense haver-lo comprès massa  al davant d’un grup de senyors que els examinaven en públic, un per un, i els atorgaven premis o càstigs (així eren els exàmens que garantien l’avenç d’un al·lot que repetia el que li havien dit que digués en una aula gran, plena d’autoritats).
Però així i tot, les exigències d’alfabetització se van anar generalitzant i la Llei Moyano de 1857 concretà tots els aspectes bàsics sobre els que s’havia de construir el sistema educatiu espanyol. Les necessitats ja no eren només construir, consolidar i ampliar escoles primàries, sinó que el sistema productiu demanava ja persones amb una formació major i, per aquest motiu, aquesta Llei regulà els instituts i el segon ensenyament que assoliren el ple reconeixement.
Els primers instituts van començar a tenir cert pes en el sistema educatiu espanyol entre els anys 1835 i 1873 seguint un model determinat: un institut de segon ensenyament a cada província. Poc a poc, se van anar construint aquests centres a cada província. Un dels primers institut de l’Estat fou el de les Illes Balears, creat a Palma el 1836 fundat per la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País, tot i que no passà a formar part del Ministeri de Foment fins el 1887. El model uniprovincial es consolidà però no foren les úniques ciutats on es crearen Instituts de segon ensenyament.
En unes poques ciutats se crearen també instituts tot i que disposaven del reglamentari institut provincial: Figueres, Reus, Baeza, Gijón, Cabra i Jerez de la Frontera i lògicament, el de Maó.  Molts d’aquests instituts se van instal·lar en edificis desamortitzats.
El paper dels Ajuntaments en tots aquestes casos fou molt rellevant. L’objectiu d’aquest article no és aprofundir en aquests altres centres. L’eix central de les nostres reflexions és l’institut de Maó.
Per què Maó creà, mantingué amb moltes dificultats i consolidà un Institut de segon ensenyament a la ciutat? La població de Menorca no justificava l’existència d’un Institut; en diferents ocasions, la matrícula fou molt baixa i se va parlar de tancar-lo. Quines condicions possibilitaren aquest èxit que generà un gran patiment als regidors maonesos i a un sector important de la societat? En hores d’ara només estem en condicions d’oferir hipòtesis tot i que diferents estudis molt valuosos aporten dades de gran valor:
-       Maó era una ciutat dinàmica, oberta al món a través del seu port.
-       Ja durant la dominació anglesa i entrats ja en el segle XIX, existiren un grup de personatges únics, preocupats per la cultura i per l’educació que no defallien en els seus intents d’aconseguir millores en l’educació primària i en la necessitat d’un centre d’educació secundària. Ens referim a Joan Ramis i Ramis, Antoni Febrer i Cardona o Joan Roca i Vinent que, juntament amb altres persones,  fundaren la Societat Maonesa de Cultura.
-       Les necessitats de persones formades per ocupar llocs de responsabilitats en empreses; els empresaris necessitaven persones formades; el món econòmic menorquí ja sabia que sense una bona formació no s’aconseguirien els objectius de creixement econòmic i augment de la renda que pretenia el govern a partir del 1850.
-       La societat menorquina, i especialment la maonesa, contava amb una rica i variada xarxa associativa que cobria tot l’espectre ideològic i cultural; durant el sexenni revolucionari sorgiren una gran diversitat de col·lectius que anaren arrelant durant la Restauració. Molts eren els col·lectius, però pocs eren els integrants de cadascun d’ells: monàrquics, conservadors de diferents tendències, republicans moderats i republicans federals, republicans d’esquerres; una extensa xarxa de lògies maçòniques, anarquistes pacifistes, l’entrada de l’església protestant que creà escoles de primeres lletres;  més endavant, ja ben entrat el segle XX, els socialistes;  importants xarxes de socors mutus entorns a Casinos i Ateneus que organitzaven tot tipus d’actes festius, culturals i educatius; en resum, una societat en canvi cap a la progressiva secularització, democratització i a la conquesta de la llibertats. Destaca entre aquestes associacions l’Ateneu Científic i Literari de Maó.
-       També hem de  destacar l’existència d’una economia feble, molt depenent de l’exterior i en continus sotracs, que produí l’associacionisme obrer entorn al republicanisme moderat.
-       Finalment, cal considerar que el batxillerat significava i continua significant un important element de millora en la formació però també com un important avenç social per la població.
Per tant, la instauració d’un Institut de Segon Ensenyament a Maó era una fita que venia reivindicant-se feia temps. L’Escola de Nàutica fou el seu antecessor però existiren altres experiències encara per estudiar com El Colegio de Distinción fundat teòricament per un vienès que fugí de les guerres de conquesta de Napoleó.
Què unia a tots aquests col·lectius? La necessària i urgent alfabetització de tota la població mitjançant la creació de xarxes de suport a les famílies, la creació i sosteniment d’escoles, la creació d’institucions culturals, com els ateneus amb importants biblioteques (a Maó n’hi arribà a haver cinc), organització de conferències com les de l’Extensió Universitària i molts altres actes arreu dels diferents municipis, especialment a Maó, Es Castell, Sant Lluis, Ciutadella i Alaior. Tota aquesta efervescència associativa complia una funció important: educar les persones a través del que ara coneixem com educació no formal, no reglada. Tots aquests col·lectius dedicaven els seus esforços a la millora de les escoles, al sosteniment de l’Institut i la democratització del coneixement mitjançant l’extensa i complexa varietat d’actes, vetllades, conferències, excursions i, fins i tot,  amb la creació i sosteniment d’escoles. L’Ajuntament de Maó (com el d’Es Castell i Sant Lluís) disposàvem d’una important presència de regidors republicans (que en cas d’eleccions solien guanyar-les) i la seva acció en les institucions vetllava molt per l’educació amb el vist i plau i la unanimitat que solien presidir tots els acords en favor de la millora de les condicions educatives de la majoria de la població.
En aquestes coordenades l’Institut de Maó traça la seva història entre crisis contínues pel seu alt cost (que assumia directament l’Ajuntament, conscient de la necessitat de mantenir-lo) i per la baixa matrícula en determinats períodes. Són múltiples les cartes i els precs dels diputats menorquins i de comissions de ciutadans enviades a Madrid demanant la inclusió del centre en la xarxa pública que no obtingueren resposta favorable. Davant aquestes negatives, tota la premsa menorquina s’expressava unànimement (des d’El Bien Público – conservador- passant per La voz de Menorca  - republicà - fins El Porvenir del Obrero - de tendència anarquista).
Però el més rellevant és que es va mantenir amb els pressuposts de les arques municipals en una ciutat caracteritzada pel seu dinamisme, obertura a l’exterior i amb una xarxa associativa densa i atapeïda que pensaven, i pensaven bé, que l’educació era la millor inversió pel benestar d’una comunitat.
El 1900 es creà el Ministeri d’Instrucció Pública però encara hagueren de passar 10 anys per la incorporació de l’institut a la xarxa pública de centres de secundària.
I l’Institut de Maó, ara Joan Ramis i Ramis, va subsistir en un marc local que ja hem descrit i també va saber sobreviure  al marc general educatiu de l’estat espanyol  que era, diguem-ho amb els adjectius més clars, decrèpit i lúgubre. Per fer-nos una idea aproximada de la gesta que suposa la permanència del centre de segon ensenyament a l’illa de Menorca és suficient revisar aquestes simples dates:

Anys
Número de centres de secundària a Espanya
Fets importants en política educativa
1845
58 Instituts aproximadament
Llei Pidal; progressiva consolidació del model liberal.
1929-30
89 Instituts
Dictadura de Primo de Rivera a partir de 1926 creà diferents nous instituts i regulà el procés de demanda  i construcció.
1931-1936
91 nous Instituts; en total 238
Segona República.

L’estadística escarrufa; entre 1845 i 1930 es construïren 31 nous instituts. En 85 anys 31 nous instituts. El nostre Institut, fundat el 1864,  resistí entre les enormes dificultats econòmiques que patia l’estat i queden de manifest en aquesta minsa xifra de nous instituts. Lògicament existien mancances pressupostàries però també hi mancava voluntat política; just al contrari de la voluntat demostrada per  l’Ajuntament de Maó i una minoria de personalitats rellevants en el món de la cultura, el periodisme, l’educació i el compromís cívic amb la seva ciutat.
El que sorprèn és la xifra d’instituts que aconseguí crear la II República: 91 nous instituts, tres vegades més que els que es construïren en gairebé 100 anys. Foren els moments àlgids del centre maonès: la seva matrícula es triplicà durant aquest període i foren molts els fills i filles de famílies humils que es pogueren beneficiar del segon ensenyament.
L’Institut ha continuat formant i oferint, al llarg dels anys, una educació de qualitat i amb un professorat compromès amb la seva ciutat i amb els orígens humils però ferms i utòpics que l’engendraren.
Commemorar 150 anys d’un centre educatiu no és un fet freqüent al nostre país i manco tractant-se d’un centre de segon ensenyament ubicat en una ciutat no capital de província i sostingut amb els pressupostos municipals i altres ajudes. 
El centre disposa d’un museu que conté peces úniques que provenen dels seus orígens, unes peces i uns materials que atresoren gelosament i que haurien de ser exposats  en un espai adequat ja que són patrimoni de tot el poble; el poble, els seus ciutadans que mitjançant els tributs,  des del 1864,  van contribuir a que un somni dels il·lustrats maonesos fos una realitat.
El centre, en l’actualitat, és un centre obert, dinàmic, amb múltiples projectes en marxa, proper i sensible a la realitat social que l’envolta que ofereix una educació de qualitat. Celebrar els 150 anys de la seva creació no es pot passar per alt; tot el professorat, les famílies i el seu alumnat han de conèixer mínimament la història que els precedeix, que és una història d’èxit però també de patiment; com solen ser les històries humils, que escriuen les persones humils que no per ser humils deixen de ser sàvies.
Els 150 anys de l’IES Joan Ramis i Ramis no és una celebració d’un centre i de tota la comunitat educativa que en forma part, és la celebració de tota una ciutat, la de Maó, que va fer un esforç lloable per mantenir-lo contra totes les adversitats. És una celebració dels ciutadans i ciutadanes de la ciutat de Maó, que ha de recordar, novament, part de la seva història, una història farcida de fets singulars i personatges que dedicaren la seva vida a la cultura i a l’educació.
També és una celebració pels altres dos centres de secundaria de la ciutat: l’IES Cap de Llevant i l’IES Pasqual Calbó i Caldes que s’han incorporat a la tasca de preparar els futurs ciutadans que també necessitaran conèixer la història més propera.
I també és una celebració per l’illa de Menorca per recordar la nostra humil història, que ens ajudarà molt millor a entendre el present i projectar-nos cap al futur. I en hores d’ara,  això és més necessari que mai.
El més sentit i profund agraïment a tots els que van ser els meus professors a l’IES Joan Ramis i Ramis;  la més sincera enhorabona a tots els professors i professores que ara hi treballen així com a tot el personal no docent. Enhorabona també a la junta directiva  de l’Associació de pares i mares per encoratjar a continuar treballant per la millora de l’educació.
Que no ens manqui mai la il·lusió i l’optimisme per seguir educant. Enhorabona a tots els que, al llarg de la història, han fet possible la continuïtat del centre i a tots els que continueu el camí iniciat fa 150 anys.

Pere Alzina

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada